(Extret del Butlletí 97 del col·legi oficial de doctors i llicenciats en filosofia i lletres i en ciències de Catalunya)

"No podem ensenyar una llengua. L'únic que podem fer és crear les condicions perquè aquesta es puguí aprendre." (Humboldt)

Possiblement no hi ha cap altre camp de l'ensenyament en què hi hagi tants mètodes ni tanta quantitat de material didàctic com en el camp de l'ensenyament de l'anglès. Cal, doncs, plantejar-se la pregunta: per què els resultats no són millors? Pensem que és innegable que molts joves segueixen sortint de les nostres escoles d'ensenyament secundari sense poder-se desenvolupar en anglès amb una mínima facilitat. També és cert que els professors d'idiomes ens quedem sorpresos davant de la gran facilitat que tenen alguns alumnes per aprendre i, tot s'ha de dir; ens desesperem sovint en veure que, malgrat els nostres esforços i els seus també, un nombre encara més nombrós no mostren gens d'interès, tot i que intuïm que fins i tot els menys dotats n'aprendrien si poguessin estar-se una temporada en un país de parla anglesa.

Tots els professors estem d'acord que hi ha uns quants requisits sense els quals l'aprenentatge d'un idioma seria bastant difícil:

És, potser, la manca del primer punt la que ocasiona el baix nivell adquirit per molts alumnes. Malgrat l'ampli ventall d'ajuts tècnics i didàctics de què disposem, qualsevol mètode que emprem no deixa de ser un valuós intent de fer quelcom bastant difícil, si no del tot impossible: substituir una exposició massiva per unes poques hores molt estructurades, repartides entre grups de trenta a quaranta alumnes amb nivells molt desiguals entre ells. Naturalment seria de gran ajuda que les televisions públiques i privades tinguessin per norma, com succeeix a altres països, la política d'emetre les pel·lícules en versió original subtitulades. Com que aquesta solució no és al nostre abast, hem de fer que, a l'escola, L'exposició de l'anglès que reben els nostres alumnes sigui com més rica i abundant millor.

Una gran part de la nostra feina consisteix en controlar els alumnes; la seva assistència a classe, la seva conducta dins i fora de l'aula, a més d'atendre els típics detalls de la marxa de la classe: obrir i tancar finestres, buscar guixos, esborrar la pissarra, etc.

Aquest class control ens ofereix la possibilitat d'emprar l'idioma dins del seu context natural. Frases com: Would you open the window, please? Shall I get some chalk for you? Do you want me to clean the board? poden ser emprades amb tota naturalitat. Uns elements lingüístics tan importants per la seva alta freqüència d'ús com tan difícils per la seva opacitat, com són els verbs auxiliars modals, hi troben la seva via natural d'expressió.

No és necessari esperar que aquests i molts d'altres elements surtin a la lliçó corresponent per a postergar?ne el seu ús natural. Els alumnes menys dotats potser els veuran com a frases fetes, mentre que els més llestos veuran les possibilitats generatives que hi ha al darrera. Quan per fi surtin a "la lliçó del dia", els alumnes podran reflexionar sobre quelcom que ja han vist i han sentit molt sovint i, per tant, ja coneixen de forma intuïtiva. Aquest sistema de pegging pot ajudar a evitar que els alumnes hagin d'assimilar "en fred" unes estructures que, per la seva opacitat i distància lingüística tant del català com del castellà, resulten difícils d'assimilar.

Hi ha una tendència molt natural, per part de mants professors, de pensar que és millor per als alumnes simplificar i reduir la quantitat d'anglès que reben, tot creient que, d'aquesta manera, l'aprenentatge de l'idioma els serà més fàcil. Si sotmetem els nostres alumnes a un degoteig d'elements lingüístics, els estem privant d'allò que més necessiten per a aprendre: un abundant material per tal que el seu mecanisme natural d'adquisició pugui seleccionar i formular les seves pròpies regles gramaticals adquirides de forma natural i intuïtiva. De la mateixa manera, si posem un èmfasi excessiu en la forma i en la correcció gramatical, correm el risc de convertir el que hauria de ser un mitjà de comunicació en un estudi més o menys àrid d'una llista interminable d'elements gramaticals, que només un percentatge molt reduït del grup podrà assimilar.

Una altra raó per a no reduir la quantitat d'informació lingüística és perquè hi ha dos missatges implícits; si anem a poc a poc és perquè el que volem ensenyar deu ser difícil o perquè els alumnes no són prou intel·ligents per a assimilar?ho amb rapidesa. Tots dos missatges són negatius i desmotivadors i, per tant, només poden produir una actitud de rebuig per part dels alumnes. Recordem la profètica frase de Leonard Newmark, "si tots els elements d'una llengua s'haguessin d'aprendre linialment, un darrera l'altre, donada la complexitat de qualsevol llengua, l'infant ja seria molt gran abans que pogués parlar i l'adult seria mort".

Naturalment, no estem dient que no s'hagi d'ensenyar gramàtica d'una forma explícita o sistemàtica sinó que si només fem que la classe d'anglès sigui l'estudi d'uns quants elements gramaticals més o menys contextualitzats i practicats en el workbook, les possibilitats que els alumnes arribin a un cert nivell de capacitat comunicativa seran gairebé nul·les.

Pensem, i aquí volem donar les gràcies al professor Manel Estrany per haver?nos introduït a aquest enfocament metodològic, que l'ús d'històries pot ser una font molt rica d'exposició a l'idioma. Narracions i històries s'han utilitzat sempre per a millorar la comprensió lectora, però sovint han estat considerades com una activitat complementària per fer-la a casa o a la classe d'EATP. Una història és un molt bon mitjà d'ensenyament precisament perquè no concentra l'atenció del lector en la forma sinó en el missatge: la narració d'uns fets que ens poden passar a qualsevol de nosaltres. Per tant, el seu estudi pot ajudar a trencar el cercle tancat i desmotivador que sovint es dóna a la classe d'idioma: el missatge és la forma i la forma es converteix en el missatge i en la finalitat principal de la classe.

Des del punt de vista didàctic, les històries poden resultar molt interessants perquè són intrínsecament atractives i engrescadores per als alumnes. Lingüísticament també ho són; en primer lloc, degut al seu elevat grau de redundància: fan servir moltes paraules per a un reduït nivell de continguts. Tantmateix, contenen un equilibri natural entre narració i diàleg. Les funcions estan perfectament contextualitzades; seria pràcticament impossible trobar una història en què els personatges s'estiguessin de demanar perdó a algú, d'acusar, protestar, queixar?se, felicitar algú, etc.

Els fets que passen en una història, com la vida mateixa, estan organitzats en seqüències i subseqüències; res no passa perquè sí. Tot té una explicació i unes causes i uns efectes. Aquests factors fan que una història sigui fàcil de recordar. Quan algú ens explica una història o un acudit, normalment no cal fer cap esforç per a recordar-los. En canvi, quan anem a la plaça a fer la compra és evident que si que hem de fer una llista. De vegades, el contingut d'una classe d'idioma s'assembla ben bé a una llista de la compra -"...es refereix a accions del passat que mai no han tingut lloc. Per tant, rep el nom de condició impossible" o "aquest temps es fa servir per a accions que varen succeir en el passat, vistes des d'una altra acció passada" (apunts gramaticals d'un alumne de segon de BUP).
Una història té personatges definits amb el seu present, passat i futur; per tant, l'alumne s'hi pot identificar, o si més no, interessar?se per les coses que els passen. Tanmateix una bona història de misteri crea un clima d'anticipació i d'expectació. Si podem intuir el que pot passar als personatges, també podrem anticipar el llenguatge que s'associï a l'acció. "L'home va obrir la porta del banc i traient la seva pistola va cridar..."

Tots aquests factors fan que una història sigui un excel·lent suport per a la memòria tant a curt com a llarg termini. Aquest és un aspecte que cal tenir molt en compte, ja que la majoria dels alumnes poden passar mesos, per no dir anys, abans de posar a prova la seva capacitat de comunicació en anglès amb algú de fora de l'àmbit estrictament escolar. Els psicòlegs ens diuen que allò que no es repassi constantment, s'oblidarà amb molta facilitat. El fet que en una història els mateixos punts gramaticals, expressions i funcions sorgeixin repetidament fa que hi hagi un sistema de repàs constant. Aquest fet significa que no serà necessari aturar?se a practicar una estructura gramatical determinada, durant molt de temps, perquè tornarà a sortir i hi podrem tornar. El procés s'assembla a pintar una paret; ens quedarà millor si hi fem diverses passades en lloc de només una o dues.

Un dels factors que diferencien un bon aprenent d'idiomes d'un que no l'és tant és que el primer es fixa en petits detalls i sent curiositat per saber com funciona un altre sistema lingüístic, mentre que el segon no s'hi fixa. L'abundància de detalls lingüístics que forçosament hi ha en una història ens permet que els alumnes s'hi fixin i, d'aquesta manera, ajudar?los a desenvolupar la seva consciència lingüística.

Les històries que fem servir a classe segueixen la fórmula de suggestopoedia i de les tècniques de l'aprenentatge accelerat; és a dir, que es presenten en versió bilingüe ?a l'esquerra en català i a la dreta en anglès. La traducció al català no és literal sinó que pretén ser un equivalent dinàmic. Som conscients que la referència a la traducció pot posar els pèls de punta a molts, però pensem que, d'aquesta manera, els alumnes s'assabenten molt ràpidament del contingut del text que volem tractar, sense patir l'angoixa d'entendre les coses a mitges. El professor llegeix el text, intentant donar-li l'entonació adequada. Després, se'n fa una segona lectura i els alumnes repeteixen el text. El professor aprofita aquesta segona lectura per a fixar l'atenció dels alumnes sobre qualsevol punt d'interès, sigui una frase feta, una estructura gramatical nova o una que ja hagin vist anteriorment. Sovint contrastem les dues versions del text assenyalant no només les diferències entre el català i l'anglès, sinó també les similituds, ja que una part de la tasca d'aprendre un idioma nou consisteix en esbrinar quant en sabem. Com més en sabem, més fàcil ens resultarà aprendre'l. El text ens donarà l'oportunitat de fer tot un seguit d'activitats orals, tot intentant que tinguin com a objectiu una comunicació real amb l'entorn dels alumnes i que no sigui un pretext per a practicar una simple manipulació d'estructures gramaticals.

L'ús d'històries, dins d'un ambient de classe que pretén ser càlid i afectiu, ens ofereix la possibilitat de pal·liar la insuficiència d'exposició a l'idioma que pateixen els alumnes dins de l'àmbit escolar, de superar algunes de les expectatives negatives que s'associen amb l'ensenyament d'idiomes a grups nombrosos i, en definitiva, a assolir un més que acceptable nivell de capacitat comunicativa.